Text original


Actualitat


H O M E N A T G E  A

JOAN MARGENAT

El dia 4 de setembre, després d’aplaçaments i canvis de lloc per culpa del mal temps, el Cercle d’Estudis Llorençans va portar a terme l’Homenatge a Joan Margenat al Patronat de Sant Josep de Sant Llorenç Savall. En un local ple de gom a gom van tenir un parlament en Albert Vicens, en Jaume Valls i el protagonista, en Joan MArgenat (el Joan de la Roca). Podeu veure el vídeo de l’acte. 

V I D E O  |  FOTOGRAFIES  MARGENAT  |  FOTOGRAFIES DE L’HOMENATGE


3 TURONS PRESENTA

ENCESA TRADICIONAL DE FOC

Un dels actes de festa major ens el va presentar la companyia TRES TURONS història i patrimoni, amb una encesa de foc amb les diferents tècniques que s’han utilitzat al llarg de la història. Unes de les més vistoses és la dels nostres pre-històrics que se les havien d’arreglar amb dos pals o dues pedres. Us en deixem un parell de videos, doncs una imatge val més que mil paraules…

ENCESA DEL FOC PER FRICCIÓ ENTRE FUSTES  |  ENCESA DE FOC PER IMPACTE SILEX-PIRITA


Molí de l’Agell, llinda de l’entrada principal.


Molí de l’Agell, plantes superiors de l’habitatge ja gairebé enrunades.


Molí de l’Agell, llinda de l’entrada principal.

Article a la Revista Savall 154

PATRIMONI LOCAL

No es podria afirmar amb rotunditat que la pandèmia que ens està condicionant la vida des de fa més d’un any en sigui la causa principal, però de ben segur que ha pogut tenir molt a veure amb que certs moviments i iniciatives hagin posat el focus en elements del patrimoni domèstic arquitectònic i cultural als que, fins ara, havíem prestat una atenció més aviat tèbia.

Estem parlant de fenòmens a les xarxes socials com ara la “Caçadora de Masies” (Marta Lloret), tècnica de patrimoni bolcada a la tasca de divulgar i donar a conèixer el ric patrimoni cultural i arquitectònic rural a través dels seus comptes d’Instagram (https://www.instagram.com/lloret.m.b/) i Twitter (@martamasies), o de Jaume Cardona, fotògraf responsable de la web “La Makineta del Temps” (https://www.lamakinetadeltemps.org/bloc) que amb el seu art fotogràfic dona a conèixer i busca la sensibilització cap a patrimoni arquitectònic i industrial que s’està perdent per culpa de l’abandonament. També el podeu trobar a Instagram i Twitter. En una altre ordre de intervenció, també podríem parlar de iniciatives com Repoblem, que des de la seva plataforma a Twitter (@repoblem) busquen frenar el despoblament de les zones rurals i periurbanes de Catalunya, per tornar a l’activitat a llocs preservant amb això arquitectura, cultura i mitjans de vida. Serien només tres exemples propers representatius d’una tendència ben significativa, amb fort arrelament local, cosa que provoca que en altres geografies trobem altres exemples equivalents amb la mateixa o més tirada.

Tota això ara viu un boom d’atenció i aquests impulsors compten per milers els seguidors a les xarxes. Com dèiem, es causa de variats motius, però no es descabellat pensar que els reiterats períodes de confinament territorial ens hagin predisposat a prestar una mica més d’interès en aquell patrimoni que tenim més a l’abast, que no per “més vist” és menys important. Altres fenòmens globals com el canvi climàtic, cada vegada més presents en els efectes, com també i en especial, al discurs dels mitjans del dia a dia, ens predisposen a tornar la mirada cap a un estil de vida més lligat a “la terra”, al consum de proximitat i a certa autosuficiència, no només alimentaria, també cultural.

Afortunadament, també sembla que anem prenent consciència que, sortosament, el patrimoni català va molt més enllà del romànic, el modernisme i les fires medievals. I és en aquest punt on tota aquesta reflexió portada al terreny llorençà que aquí ens ocupa i des de la perspectiva de l’entitat Lacera, ens hauria d’ajudar a obrir a una major valoració del patrimoni que tenim. De tot ell, material i immaterial, però aquí i avui posarem l’accent només en aquest primer.

De romànic en tenim unes quantes mostres (entre ermites i castells), i de modernisme també en trobaríem algun element destacat, però a Sant Llorenç també hi tenim molt altre patrimoni valuós (en la línia dels exemples d’iniciatives presentats) que anem perdent de manera inexorable. Aquest el trobem present en cases del poble, masies, fàbriques i altres elements del paisatge humà. A on fruit de l’abandonament, les desencertades rehabilitacions o, directament, les demolicions pel fet de no estar degudament catalogat, ens empobreixen de mica en mica, fent-nos perdre identitat, singularitat, interès i valor paisatgístic.

Un exemple entre tants d’això que diem el podem trobar al Molí de l’Agell. Edifici singular, documentat des del segle XVI i datat directament el 1775 a la llinda de l’entrada principal, segurament fruit d’alguna remodelació posterior important. Ubicat en un entorn especialment bonic del municipi, un meandre amb l’aiguabarreig del Ripoll amb la riera del Mascarell i conservant l’estructura sencera de la bassa i bona part de la mecanització de l’aigua. Per tot això, creiem que es tracta d’un element amb un interès evident des del punt de vista històric i historiogràfic de divulgació cultural del que hem estat i quina ha esdevingut la nostra relació amb l’entorn proper. Lamentablement avui el seu estat és de ruïna molt avançada.

Aquestes situacions no són culpa de ningú i, a la vegada, responsabilitat de tots. És veritat, els recursos sempre són limitats i donen pel que donen. I també ho és que els propietaris en cada cas són els primers que han de preocupar-se per allò que tenen. I si bé no és voluntat de “ficar-nos a casa de ningú”, creiem que el risc de perdre referents històrics de tota mena ha de ser, si més no, una preocupació compartida i amb això no apuntem només a administracions (que haurien de poder-hi dedicar molts més d’aquests recursos públics), si no que també a entitats diverses i als mateixos ciutadans.

Tot aprofitant aquestes inèrcies a les que fèiem referència a l’inici de l’article i a aquesta “nova” sensibilitat pel que ens és proper, des de Lacera ens obrim i ens posem a disposició de tothom sensibilitzat amb mantenir el patrimoni històric, natural i cultural del poble, com a catalitzadors per donar veu a totes aquestes inquietuds. Volem ser memòria i coneixement compartit. I en bona part per aquest propòsit, enguany hem estrenat pàgina web, des d’on difonem la nostra revista periòdica (Butlletí) i des d’on pretenem obrir una finestra de divulgació de tota aquesta riquesa local:

https://lacerasavall.cat/

Feu-ne ús!  

 

Josep M. Noguer
Membre de Lacera


PROJECTE DE RECERCA

LA FILOXERA A ST. LLORENÇ
COM UNA PLAGA CANVIARÀ LA VIDA D’UN POBLE

El dia 26 de setembre va tenir lloc al Marquet de les Roques el lliurament del premi Josep Gras per a estudiants de batxillerat a un treball sobre la Fil·loxera a Sant Llorenç Savall. Lacera va participar en el jurat d’aquest guardó.

LA NOVA SEU DE LACERA

Sembla ser que finalment es consuma la notícia publicada a la Revista Lacera, número 19 del març del 2013, on s’hi podia llegir: “…aviat podrem disposar d’un local propi a les dependències de l’antic Ajuntament del carrer Canigó. Tenir un estatge social on poder reunir-nos i guardar la documentació històrica que hem pogut aplegar (avui dispersa en els domicilis particulars d’alguns membres de l’entitat, o fins i tot en la seu d’alguna entitat amiga), contribuirà sense cap mena de dubte, a millorar la nostra feina altruïsta.

Disposar d’un local ha estat una reivindicació constant de la nostra associació i, en altres ocasions, la demanda havia caigut en l’oblid. Ara amb la il·lusió de que l’anunci del local social es pugui materialitzar ben aviat, i a l’espera de poder compartir-lo amb els lectors i lectores, ens disposem a treballar en el número vint de la revista on incorporarem un índex temàtic dels articles que han vist la llum aquests darrers deu anys.”

Rescatem aquesta editorial en el temps, per celebrar la bona nova de tenir un local amb condicions al reacondicionat antic Ajuntament on també s’hi podrà trobar l’arxiu municipal i altres dependències.

Article a la Revista Savall 153

LA «NOVA» FONT DEL LLOR

Com de ben segur recordareu, la passada primavera fou especialment generosa en pluges. Tan elevada fou la precipitació que fins i tot la font del Miquerillo «ressuscità» després de vint-i-quatre anys de sequera. Però aquesta no fou l’única entremaliadura que ens regalà l’abundor d’aigua. A la font del Llor, tal vegada la surgència més popular del nostre municipi, també hi deixà la seva petjada. Aquells i aquelles que us heu apropat a la vall d’Horta i us heu enfilat a la font sabeu de què parlo: l’antiga cavitat per on sortia l’aigua gairebé s’ha assecat, mentre que un nou raig brolla d’un orifici obert uns cinc metres a l’esquerra. Han passat mesos des de l’aparició de la nova surgència i no fa cara que les coses vulguin tornar on eren abans. Un amic geòleg, bon coneixedor del parc, ens explicà que probablement les pluges torrencials, en arrossegar gran quantitat de sediments, van obturar la sortida de la font original, obligant l’aigua a cercar un nou camí a l’exterior. Llarga vida, doncs, a la «nova» font del Llor. Sigui com sigui, aquest és un bon moment per recordar quatre coses de la font amb més història de Sant Llorenç Savall. I és que la primera notícia que en fa referència data de l’any 1068, que no és pas fa quatre dies. En aquest document s’esmenta com a límit de propietat el torrent que discorre de la font de «Loreda». El topònim, que prové del llatí «laurea», fa referència a l’arbre del llorer (Laurus nobilis). En aquest sentit, tradicionalment s’ha considerat que la font va rebre aquest nom perquè hi creixia un arbre d’aquesta espècie a la vora. De fet, avui dia hi trobareu un parell de joves exemplars que s’han plantat en homenatge al seu suposat predecessor. Però la realitat és que, molt probablement, mai va existir cap llorer a la font, sinó que va adquirir el nom de la masia que hi havia prop (el mas del Llor, desaparegut al segle XV) i on sí que és possible que hi hagués algun arbre d’aquesta mena. Les fonts solen rebre el nom de la casa que tenen a la vora, i no pas a l’inrevés (penseu en el cas de la font de la Serra, la font de la Muntada, la font del Galí, la font de cal Llogari i tantes altres). En el decurs d’aquests gairebé mil anys, la nostra font n’ha vistes de tots colors. Fins i tot les seves aigües foren embotellades per una petita indústria a principis del segle passat. Encara podem observar, al costat del pont del Marquet, una petita edificació que era utilitzada amb aquesta finalitat. Sembla ser que en aquella època l’aigua Llor era molt preuada a les cases i restaurants de Sabadell, on se la considerava «distinta a todas y única en su clase», com molt bé especificava la propaganda. Juganera, l’aigua s’ha entestat en canviar la fesomia de la vella font. La bassa i l’abeurador que fa pocs anys va construir la Diputació, amb un gust discutible, avui dia no tenen gota d’aigua. El doll que els alimentava gairebé s’ha estroncat. Un bon grapat de diners que han caigut en sac foradat, encara que aquest cop la responsabilitat no recaigui en cap persona. Però què voleu que us digui, a mi m’alegra que la infraestructura se n’hagi anat en orris. L’aigua no admet amo, canal ni llera. Tard o d’hora s’obre camí pels llocs més inesperats. Perquè la natura és lliure i es resisteix a ser domesticada.

Albert Vicens

Fotografia de la capçalera: Propaganda de l’aigua de la font del Llor publicada el 1923 a la revista Sabadell

LLIBRE

SANT LLORENÇ SAVALL
Poble, paisatge i gent

Un llibre que explica la hist˜òria col·lectiva de Sant Llorenç Savall, per oferir-nos una visió— completa del poble, del paisatge que el configura, de la seva gent i de les activitats que es desenvolupen des de les entitats o els serveis púœblics. Amb mŽés de 300 fotografies a color.

Autor: Jaume Valls i Vila.
Fotografia: Josep Maria Noguer i Palmieri

+ INFORMACIÓ

Editorial : Farell Editors; N.º 1 edición (12 abril 2018)

Necròpolis altmedieval a la Plaça Major

Un total de vint-i-set enterraments han estat rescatats del subsòl de la Plaça Major. Els esquelets d’aquests cossos, la majoria sencers i en bon estat de conservació, havien estat sebollits en tombes de cista o també en sepultures excavades directament al sol. Segons les primeres impressions dels arqueòlegs es tractaria d’una necròpoli altmedieval, datada dels segles X o XI de la nostra era. Un cementiri anterior al de la sagrera, del qual es coneixia abastament la seva existència i que quedà definitivament clausurat l’any 1860, quan s’inaugurà l’actual cementiri municipal a l’indret de Les Saleres. D’aquest cementiri vell, en el moviment de terres, també s’han recuperat nombroses restes òssies. Ara els tècnics de la Generalitat estudiaran les restes recuperades per tal de datar-les, mitjançant l’aplicació del carboni 14, i de conèixer l’edat, el sexe i les possibles malalties d’aquests avantpassats. La troballa d’aquesta necròpoli altmedieval ha estat una agradable sorpresa, perquè no se’n tenia notícia. Per tal de conèixer millor l’abast de la necròpoli des de Lacera estem en contacte amb l’empresa Arqueòlegs.cat, que han dut a terme les exhumacions, per tal que aquesta tardor presentin, en una sessió pública que serà anunciada oportunament, els resultats dels seus treballs.

Alarma pel efectes de la COVID 19

Alarma pel efectes de la COVID 19 La irrupció el mes de març de la COVID 19, un virus fins ara desconegut que s’ha estès per tot el món causant mes d’un milió de persones mortes, ha comportat, a banda del confinament inicial, tot un seguit de canvis que afecten les formes de vida individuals i col·lectives, i de les quals l’activitat cultural en pateix les conseqüències. En el decurs de la història la humanitat i Sant Llorenç Savall han patit els estralls d’altres pandèmies, la més recent la grip dita espanyola que es patí fa quelcom més d’un segle o les pestes que sembraren la mort en el període medieval, deixant molts masos rònecs, és a dir, sense ningú que hi visqués. A Sant Llorenç la COVID es deixà sentir sobretot a la Residència de la gent gran, produint una alta mortandat entre les persones residents que també afectà altres veïns i veïnes del poble. A tots els familiars i amics dels que han perdut la vida els fem arribar des de Lacera el nostre més sentit condol, desitjant també una ràpida recuperació a les persones infectades. La pandèmia continua i cal seguir el consell de les autoritats sanitàries, és a dir: rentar-se sovint les mans, utilitzar la mascareta, mantenir la distància social i evitar aglomeracions.

Activitats de l’entitat LACERA 2020

Malgrat les inconveniències del coronavirus la nostra entitat ha dut a terme diverses activitats. El desembre, l’Albert Vicens, membre de l’entitat, presentà el seu llibre «Excursions pels camins històrics del Vallès Occidental» en un acte que pretenia ser la represa de les nostres activitats. A principi de març, a les portes ja del confinament, ens visitaren en Ramon Gasch i la Teresa Sagrera, autors del llibre «Sal roja» per parlar-nos de la seva darrera novel·la, ambientada a la guerra de Successió i amb el rerefons del comerç de la sal a la ciutat de Cardona. Pel programa d’activitats de l’agost cultural, que enguany per mor de la pandèmia substituí la suspesa Festa Major, Lacera presentà el dia del pregó un ampli recull de fotografies del darrer segle, de molts diferents autors, sobre la nostra Plaça Major, produït per en Josep Maria Nogué. El 25 de setembre s’organitzà a la Sala de Plens de l’Ajuntament la projecció del reportatge “Estem voltats de pocavergonyes!” realitzat pel sabadellenc Rafael Uyà sobre l’anomenada “Colla de Sabadell”. L’endemà 26 va tenir lloc al Marquet de les Roques el lliurament del premi Josep Gras per a estudiants de batxillerat a un treball sobre la Fil·loxera a Sant Llorenç Savall. Lacera va participar en el jurat d’aquest guardó.

Notícia Nació Digital


Notícia Terrassa Digital


Notícia Diari Sabadell