Tenía 10 añs cuan veia el fum i les flames desde badia del valles i no paraben de aterrar les avions y helicópters al aerodrom de Sabadell. Jo plorant els deia als meus pares que per favor agafarem el 4×4 per anar a ajudar. Pero no deixaben pujar ni tenia jo edad.

La meva pati ple de sendres  a cal sales deien que la gent de Comabella pluran que els hors se’l i cremaven  una desgracia va ser per Sant Llorenç i Talamanca

Hola bon dia ara m’recordat Bueno poca cosa pro es. Me’n recordo que van suspendre las festa major i que venien els pets, pro ells van actuar  dons estaven contractats. Me’n recordo que jo a les hores vivia a Sabadell, i vats trucar a la Ester del Robert dels coloms missatgers del cal Maria Rosa i el Robert em deia (maribel se cremat la torre de la farina robada) i la seva dona li agafà el telèfen  diu no li fasis cas, pro va di va ser espantós  la sort va ser que  no va arribar al pople, i cuan vats venir, a viurà aqui el setembre en vats entera que un matrimoni  el veures atrapats per les flames van decidir entrar a casa seva i allà va ser Pitxo dons es van ofegar em el fum. I cuan va arribar el foc a la casa ja eran mors. Va ser horrorós.

I el any següent van fer les samarretes de la festa major I era recordant els focs de Sant Llorenç Savall jo que me les quedo sempre aquet any  no me la vaig quedar dons trobava jo de mol mal gust i poc respecte el parc de aquí Sant Llorenç va mori animalets i vides humanes no era motiu per recordar

Estàvem de vacances a Gósol, i just a mitja tarda tot prenent un cafè al bar, veiem a la televisió ( de lluny) un incendi a Catalunya…quan demanem al cambrer si pot pujar el volum ens n’adonem de que les imatges són de Comabella! La sensació de tristor ens va envaïr i vam plegar tots els trastos en un moment i vam baixar cap al poble. Recordo que ens deixaven passar per la carretera per la condició de Bomber. Un cop arribats vam participar activament a la tasca d’extinció i logística respectivament. Recordo especialment un dels darrers dies que va fer un ruixat ( petit) a la tarda i es va celebrar amb uns crits de desofec als que estàvem revisant punts calents.

Un cop passar tot el caos, arriba l’hora més dramàtica: trobar dia a dia la carretera deserta a banda i banda i un paisatge llunàtic per allà on caminavem molt sovint.  Plors de tristesa i frustració en veure que tots perdíem una part del nostre ésser en aquelles cendres. A més, hi havia el dol municipal( com a veïnes)vers les 5 persones que van morir intentant fugir del foc.

Diumenge 10 d’agost, dia de Sant Llorenç, dia d’alegria i felicitat per celebrar el meu aniversari amb la família i amics, a terres franceses. Les famílies Roma Marfà i Calvet Oliver, tots 8, estàvem asseguts a un carruatge per visitar el Castell de Fontainebleau, a prop de París. De sobte, a les 3 de la tarda, va sonar el mòbil del Joan i la resposta va ser: “No fotis”, “a on?”.  Tots 8, amb la cara expectant vam témer el pitjor, perquè tot Europa patia una onada de calor. A partir d’aquest moment, les nostres vacances van fer un gir de 180º.

De tornada al càmping ens vàrem plantejar si tornàvem o no a Sant Llorenç, esperem com evoluciona el foc, si el controlen ràpid no caldrà, però el telèfon del Joan no deixava de sonar, nervis, angoixa, patiment per estar a més de 1000km de distància i no poder gestionar la situació. El mateix vespre va rebre la trucada del bomber Pater on li comunicava la severitat i descontrol del foc.

L’endemà al matí, l’alcalde Magí Rovira informava al Joan (qui era el Regidor de Medi Ambient i Protecció Civil i President de l’Associació de Bombers Voluntaris de Catalunya) de la tragèdia, 5 persones mortes, de la mateixa família, a la Vall d’Horta. En aquell mateix moment i davant la gravetat de la situació es fan les gestions oportunes per comprar un bitllet d’avió per volar immediatament a Barcelona, on el van esperar a peu d’avió per traslladar-lo directament a Sant Llorenç.

La resta ens vam quedar a París, esperant notícies. Telefonàvem a casa i no ens volien fer patir. La meva sogra ens deia: “no torneu, quedeu-vos a París, tot és fum, el cel és molt gris, hi ha molta gent voluntària, tothom ajuda a fer entrepans, a portar beguda, hi ha cotxes de TV3, i també ens deia:  ha vingut l’Artur Mas i si ha vingut ell és que l’incendi és molt greu”, pel telèfon escoltàvem el soroll dels helicòpters. Feia fressa.

A París, vàrem intentar seguir amb el que teníem programat, però ja no va ser el mateix, no hi érem tots, no teníem ganes de visitar llocs nous, de voltar. Els nostres fill/es (Neus, Pau, Clara i Núria) aleshores infants i adolescents no en tenien cap culpa, eren les nostres vacances i volíem gaudir-les com les havíem planificat. La Neus, la més gran i bombera voluntària  juvenil, volia acompanyar al seu Pare a Barcelona, però el fet de ser menor d’edat va fer un pas enrere.

Al cap de 2 dies, a una estació de tren, vàrem comprar “La Vanguàrdia”, on la portada i per efecte òptic semblava que es cremés l’actual Casal dels Avis, que a l’any 2003 havia sigut la guarderia. Ens va impressionar moltíssim i alguna llàgrima ens va caure.

El Joan va tornar a París el 14-15 d’agost, cansat, esgotat, malhumorat, enfadat per la situació que va viure, per la mort de les 5 persones conegudes del nostre municipi, que no es van lliurar de les flames del foc.  Decidim marxar de París i tornar cap a casa, sense saber que veuríem i com ho trobaríem, amb el relat del Joan com a fil conductor d’aquesta trista notícia.

Nosaltres, els adults, des de la distància vam tenir emocions de dolor, de patiment, sense ser-hi, sense veure-ho, sense ajudar, amb la sensació que no teníem dret d’estar gaudint de les nostres vacances, mentre els llorençans i llorençanes ho estaven donant tot pel nostre poble.

L’incendi del 2003 ens va sorprendre a mi i a la meva família quan estàvem tornant de Puigcerdà. No recordo exactament com va anar però a mig camí ens vam parar per contemplar la columna de fum que es veia a l’horitzó, no sé si ho vam sentir per la ràdio o si ens va trucar algun conegut per donar-nos la notícia, aleshores no hi havia WhatsApp ni telèfons intel·ligents. El que sí recordo és que abans d’arribar al poble teníem la incertesa de si ens deixarien passar per la carretera de Castellar o ens farien recular per culpa del foc. Finalment no vam tenir problemes per tornar a casa.

Tampoc recordo com va anar exactament, però aquell mateix dia sí que recordo estar al parc de bombers assegut al darrera d’una taula amb paper i llapis, al costat de la Sílvia Droguet i davant nostre hi teníem un munt de gent dividida en dues cues força llargues. Erem els encarregats d’inscriure els voluntaris que arribaven d’arreu per «ajudar» als bombers o al que fos.

Hi havia gent de tota mena, un garbuix sense cap denominador visual comú, gent amb roba de traginer, gent vestida amb roba de cada dia, gent que venia vestida d’estiuejant i inclús ens vam fixar que hi havia gent que venia a apagar el foc amb xancletes.

Aquestes cues van ser-hi durant pràcticament totes les jornades que va durar l’incendi però anaven decreixent a mesura que passaven els dies. Un dels motius principals va ser que aquests voluntaris van quedar sense feina just després d’inscriure’s, doncs segons semblava era massa arriscat que aquests s’acostessin al foc. Com a molt algú va poder fer alguna tasca d’avituallament pels bombers i personal que hi treballaven de ferm. La frustració i el descontentament es va apoderar d’aquest grup de voluntaris que al final van ser espectadors privilegiats, però impotents del que estava passant.

Finalment, un cop el foc va estar controlat, sí que se’ls hi va proposar que anessin a vigilar els possibles rebrots de flames en les zones ja cremades proveïts de branques que podien utilitzar com a espolsadors per fer desaparèixer els punts que fumejaven.

Jo no sóc bomber ni he viscut el trasbals d’anar a apagar un foc, però entenc el risc i fins a cert punt l’entorpiment que poden provocar voluntaris que tampoc no tenen experiència i sí voluntat per ajudar. També crec que molta gent d’aquesta cua no deixaven de ser vistaires, sobretot els de les xancletes, del que estava passant, com aquells que redueixen la velocitat en una autopista perquè en el carril contrari hi ha hagut un accident i inconscientment gairebé s’aturen per «mirar» sense ser conscients del que provoquen en el seu sentit de la marxa. (Aquesta pot ser una bona metàfora).

Tot i això potser s’hauria de tenir en compte l’energia malmesa d’aquesta gent i pensar en ells a l’hora de muntar els protocols en aquests tipus d’emergències o senzillament publicitar que no es necessiten voluntaris.

En tots aquests esdeveniments on intervenen el caos i l’atzar i les mobilitzacions de persones sempre hi poden haver històries personals paral·leles. En un d’aquests dies incendiaris vaig veure una cara coneguda al fons de la meva cua de voluntaris. Era un company aragonès de la mili amb qui havíem compartit moltes hores junts, havíem referenciat els llibres de la biblioteca del campament i  també  vam ser pròfugs durant unes hores el 23F quan aquell dia (com cada dia), deixàvem d’anar a sopar i allargàvem la nostra estada a la desèrtica biblioteca fins l’hora de la retreta… Un company que (vaig pensar aleshores), no oblidaria mai el seu nom malgrat el maldestre que sóc amb els noms de la gent, però que al veure’l allà a la cua no vaig ser capaç de recordar-lo. Recordava que en el seu dia em vaig dir que no el podria oblidar però ho havia fet! De mica en mica es va anar apropant i jo em vaig relaxar pensant que era el lloc idoni perquè me’l digués ell primer abans de manifestar el meu imperdonable oblit. Quan el vaig tenir al davant li vaig preguntar: Nom? i ell em va respondre: Jesús Gil.